Every time I'm think I gonna change it, it's driving me insane. 

Do you live, do you die, do you bleed for the fantasy?

Una y otra vez, las cenizas se esfuman con un leve soplo de dióxido de carbono. Sin parar jamás, sin cesar, la piel se arruga y se estremece con la suave y tímida caricia del cuchillo, de su pequeña hoja rígida y afilada, de sus destellos que palpitan en el alma. La vida puede ser un buen instrumento o, por el contrario, un arma contra tu propia existencia. Tú eliges hacia quien mira la punta de ese cuchillo, tú eliges qué deseas romper y qué deseas construir.

Tu, i res més.

El riu de les esperances que m'atrapen, el teu riure que corre ràpid per estrenyem amb calidesa. Les abraçades que es fan només amb paraules dolçes, les promeses que es fan només amb els ulls, els petons lents i llargs, els ulls tancats, i volar, volar molt alt. Simplement, tu. I t'ofereixo el món sencer, t'ofereixo la meva sinceritat, el meu amor ara, el meu afecte etern i la meva mà per sempre.

Don't forget me, I beg.

No puc evitar pensar que algun dia desapareixerà tota la màgia que ens envolta, tot aquest somni s'esvaïra com el primer dia d'hivern, tot es farà fosc, tot es trencarà. Tot esdevindrà llàgrimes, plors amargs i dies llargs, tot esdevindrà un no res absolut. M'agradaría saber si tu sents el mateix que jo sento per tu, que em diguessis que tu també tens por de perdre'm en qualsevol moment.

La vida sempre ha sigut cruel amb mi, no m'ha donat cap oportunitat de sortir del pou fosc al que estic ficada. Després, quan tot semblava perdut, vas arribar tu, em vas donar llum, vas calmar totes les meves ferides i em vas prometre que sempre romandries al meu costat. I així de sobte, jo, un bocí perdut al no res, una noia sense cap tret especial i res que oferir, troba una espelma d'or que la fa ser algú al seu negre camí.

No et sembla que és normal que tingui por a despertar d'aquest somni, por a apagar l'espelma i quedar-me a les fosques un altre cop? Ho sento, potser és massa egoista, però no he sigut jo que t'ha donat el meu propi cor; se n'ha anat sol cap a tu, a prop de la teva escalfor. Oh, es clar, potser si, que sóc massa enganxosa i infantil, potser sóc insuportable i també una mica melodramàtica de tan en tan... ho sento, és l'angoixa que em paralitza l'ànima.

És molt fàcil dir que m'hauria de preocupar del moment i no del que pugui passar, renoi si ho és, de fàcil. Però, per molt que ho intenti, cada cop que et miro sento que no vull res més al món, res més que romandre al teu costat, ben quieta, mira'n-te mentre dorms. I que em matin si no odio amb tot el meu cor aquests pensaments fastigosos que m'estrangulen l'ànima, però sento que no et mereixo, que no mereixo res del que m'està passant...

Gràcies per tot, petit.