I per enfonsar aquesta necessitat: al llit, la música alta, els ulls tancats, un cigarro liat de qualsevol manera i cridar, plorar fins esgotar les forces si escau. Deixar córrer tots els sentiments riu avall, els pensaments, els records... tot, tota l'angúnia, tot el rancor, la pluja, el fum del cigarro, les hores.
Esgota passar-me el dia buscant portes obertes que em portin claror, oportunitats, esperances. Esgota caminar per la mateixa ciutat cada dia, no veure res nou, no poder sentir-me viva per un segon. Esgota aquest món fictici, corromput, hipòcrita, inhumà.
M'omple la lluita, el crit, el foc, veure al poble mort de por que es llença als carrers... i m'omple de ràbia la misèria, la pobresa, la repressió ja no d'acció sinó també de pensament, la ignorància, la generació dels somnis digitals on no hi ha res d'humà; m'esgota que no es revelin aquests que més motius tenen perquè els han tancat els ulls, per la por o perquè s'han rendit.
Però no deixaré de lluitar, no puc deixar que desapareixi la llum i m'enfonsi la foscor...
