Anchors

No t'imagines com pot canviar un preciós dia d'estiu amb un senzill detall, no ho pots pas arribar a entendre. Un dia t'aixeques i tot pot semblar meravellós, una obra perfecta de la naturalesa, però puc jurar que, si tu no hi ets, és un dia gris i apagat. Res al món em fa més feliç que tu, res, i ser que pot sonar molt atrevit, maleïdament boig per part meva... però ho donaria tot, absolutament tot, per la teva felicitat.

No és un amor d'estiu, no és pas una pluja fina d'octubre que s'esborra amb un espetec de dits. No és com les miquetes de xocolata desfeta que queden a la tassa i les llepes fins que no hi queda res. No, no és res d'això, no per mi. El meu amor és com una flor que creix en mig de l'asfalt, tothom la trepitja i ningú la veu, però segueix viva. Pot sobreviure a tot, menys a la pèrdua de la llum del sol, el seu estimat sol... pot respirar amb un bocí de llum, si vols, però si us plau, no li treguis això.

I el que sento, el que sento és del tot inexplicable. Intento matar els meus amargs pensaments de pèrdua, aquests sentiments tan fastigosos, tan angoixosos... aquesta sensació de por a que desapareguis en qualsevol moment. No puc perdre't, no puc estar sense tu, no puc veure't marxar. Et deixaré sempre lliure, tot i que em faci mal, i moriré per dintre amb tots els meus tastets de sentiments incomprensibles, de por a viure... però moriré feliç, si tu ets feliç també.