Romiant

A vegades tinc la sensació de que tot desapareix, tot es desfà, fins i tot l'infern es fa fum. Tot ho sento aliè a la meva persona, com si jo i el món fóssim coses a part, res sembla real llevat dels meus pensaments i sentiments. És com no pertànyer a cap lloc ni a ningú, com si, de sobte, tot s'hagués tornat fred, cap emoció, cap sensació, buit infinit al meu voltant.

La meva rutina em reclama al món real amb el soroll d'una olla bullint histèrica, és el meu cap, la meva ànima neguitosa ensopegant amb totes les pedres del camí. I quan torno, sembla que hagin passat mil anys, i tot el temps se'm ve a sobre com un munt de palla. Tot de sobte, tot sense voler, quan me'n vull adonar ja no hi toco de peus a terra, però la gravetat fa la seva funció i, quan hi torno a pensar, ja estic amb l'ale enganxat al terra.

Intento mantenir els ulls oberts, no deixar mai de moure els peus, intento i intento un cop i un altre no caure, no donar-hi més voltes, no fer-me més patir... però que hi farem, és llei de vida. Vida obrera, vida de peus a terra i cap tot seguit del coll.

I me'n sento ben orgullosa de poder pertànyer a aquest món que altres miren des de dalt, de ser qui sóc per tot el que he viscut, de poder lluitar i sentir que em surt des del fons del pit. De saber, que la felicitat de la vida, no rau en tot el que t'ha ensenyat la societat capitalista, ans al contrari, resideix en nosaltres, en les coses més petites i senzilles. La vida la trobem al voltant, en tot allò que no ha creat l'ésser humà, en tot allò que no necessitem per sobreviure... tot el que pot fer-nos feliços ho tenim a l'abast de la mà.

Mundo

Me aíslo del mundo, de mi mundo, de todo lo que me rodea. Me meto en mi pequeña burbuja, liviana pero indestructible. Y es entonces, cuando te da miedo salir de ahí, que entiendes qué quiso decir aquel desconocido con "La ira: un ácido que puede hacer más daño al recipiente en la que se almacena que en cualquier cosa sobre la que se vierte".

Llegas a pensar que el mundo es un simple juego ajeno a tu propia persona y, al cual, no tienes ni la más mínima intención de jugar. Lo detestas, por más que intentas salir ahí fuera se te sigue saliendo el corazón por la boca, el olor a podrido te envuelve con tal rudeza cada vez que lo haces que cierras la puertecita de la burbuja rápidamente, maldiciéndote por haber cometido tal barbaridad.

Pero siempre llega el momento en que la burbuja no es lo suficientemente grande cómo para contenerte, te encojes desesperado y rezas todo lo que sabes para que no se empiece a resquebrajar. Pero todo, tanto tú mismo cómo el mundo ahí fuera, hace presión... se va acumulando el peso, la ira crece desmesuradamente, la paciencia y la tranquilidad se agotan. Explota.

Caes, te das contra el suelo y entonces, despiertas. Empieza el juego, quieras o no, por mucho que patalees, grites y maldigas ya estás dentro. Te rindes, juegas, te haces fuerte aunque en el fondo sigas buscando la manera de encontrar la puerta de la burbuja. Creces y tus miedos siguen ahí, creces y tu ira sigue ahí, creces y luchas hasta reventar pero te sigues escondiendo, te sigues evadiendo, siempre buscas fuera la utopía que hay detrás de tus párpados.

Y maldigo, maldigo este puto mundo. Me contradigo y a veces siento que no quiero irme jamás. Vuelvo a pensar y... ah, soledad.

Suspiros entre voces

La vida es cómo un cuadro recién pintado. Algunos pintan cientos de ellos y otros pasan toda su vida pintando un sólo cuadro... y quién sabe qué puede pasar, ese único cuadro quizás significa más que cientos de ellos, quizás alguien consigue hacer de esos cientos muchas estrellas o tal vez sólo cientos de errores.

Esperamos con inocencia que se mantenga intacto y nos dejamos la piel para protegerlo, pero aún así puede lloverle una taza de café encima y emborronarlo todo, alguien puede pisotearlo, o incluso tu mismo decides romperlo en un momento de ira y empezar de nuevo. Pero lo importante es no dejar nunca de intentarlo, por más que se te gasten los colores, por más que rompas todos los pinceles... siempre queda algo para continuar.

La vida, al final, es un suspiro en medio de un montón de voces... no hace falta que tu voz se haga paso por encima de todas para que tu tiempo aquí valga la pena.

Small Deaths

"I don't think the world is the way we like to think it is. I don't think it's one solid world, but many, thousands upon thousands of them -as many as there are people- because each person perceives the world in his or her own way; each lives in his or her own world. Sometimes they connect, for a moment, or more rarely, for a lifetime, but mostly we are alone, each living in our own world, suffering our small deaths"

- Charles de Lint, “Small Deaths”.

Som totalment incapaços de comprendre el sofriment aliè, és impossible posar-se a la pell d'una altre persona i comprendre-la si no vius en la teva pell allò que viu l'altre. Ja ho diuen, que naixem sols i morim sols... Li tenim por a la soledat però, per què? Al cap i a la fi tots som conscients que no hi ha ningú des del principi i per sempre més que un mateix, i no hi ha ningú més que tu dins el teu cos, o la teva ànima, que pugui comprendre't a la perfecció.

Som els nostres records, som un munt de pensaments i sentiments acumulats en el temps, som només carn i ossos... i tot i que la base és la mateixa, som, cadascú de nosaltres, un món inimitable. I qui, a part de nosaltres mateixos, pot encaixar en aquest buit que som, inexacte i diferent cada un?

Ens agrupem per coincidències, per instint de supervivència, per estimular la intel·ligència, per la necessitat de desenvolupar l'ànima, els sentiments. Perquè quatre ulls veuen més que dos. El nostre món, sense la atracció dels altres, no és res més que un punt mort sense cap valor. Ho necessitem, no hi ha vida sense aquesta roda perfecte... però que irònic resulta que, després de tot, només ens tenim a nosaltres en l'últim ale, i només nosaltres som realment conscients de qui som.