Romiant

A vegades tinc la sensació de que tot desapareix, tot es desfà, fins i tot l'infern es fa fum. Tot ho sento aliè a la meva persona, com si jo i el món fóssim coses a part, res sembla real llevat dels meus pensaments i sentiments. És com no pertànyer a cap lloc ni a ningú, com si, de sobte, tot s'hagués tornat fred, cap emoció, cap sensació, buit infinit al meu voltant.

La meva rutina em reclama al món real amb el soroll d'una olla bullint histèrica, és el meu cap, la meva ànima neguitosa ensopegant amb totes les pedres del camí. I quan torno, sembla que hagin passat mil anys, i tot el temps se'm ve a sobre com un munt de palla. Tot de sobte, tot sense voler, quan me'n vull adonar ja no hi toco de peus a terra, però la gravetat fa la seva funció i, quan hi torno a pensar, ja estic amb l'ale enganxat al terra.

Intento mantenir els ulls oberts, no deixar mai de moure els peus, intento i intento un cop i un altre no caure, no donar-hi més voltes, no fer-me més patir... però que hi farem, és llei de vida. Vida obrera, vida de peus a terra i cap tot seguit del coll.

I me'n sento ben orgullosa de poder pertànyer a aquest món que altres miren des de dalt, de ser qui sóc per tot el que he viscut, de poder lluitar i sentir que em surt des del fons del pit. De saber, que la felicitat de la vida, no rau en tot el que t'ha ensenyat la societat capitalista, ans al contrari, resideix en nosaltres, en les coses més petites i senzilles. La vida la trobem al voltant, en tot allò que no ha creat l'ésser humà, en tot allò que no necessitem per sobreviure... tot el que pot fer-nos feliços ho tenim a l'abast de la mà.