Peus a terra, molt avall, mirada fixa cap endavant i caminar. No parar mai de lluitar, aixecar-se tots els cops que facin falta, esperança amunt, al cel, somriure de punta a punta. Una persona no neix forta, es fa forta a base de caure, però senyors i senyores, a vegades és difícil aixecar-se... No se què espereu de mi, criticar a l'altre si no hi ets al mateix pou és d'una completa i fastigosa supèrbia que demostra al seu torn la ignorància i la falta d'humanitat d'aquest maleït planeta.
A vegades m'agradaria ser una persona alegre i sociable, però no serveix de res intentar-ho tants cops quan has nascut detestant el món que t'envolta. Em paro moltes vegades a pensar com seria tot si la meva vida no hagués sigut la que és, si jo pogués realment canviar la meva tendència a la solitud i la foscor. Si al menys pogués sentir-me viva... si al menys pogués parar d'odiar-me.
Doncs no t'odiis. Que et vaig dir de l'autoestima?
ResponderEliminar