And love is not a victory march.

El amor no es, de ningún modo, una partida fácil. Nunca se le puede ganar una partida al amor, ya que, realmente, no se trata de si ganas o no, se trata de si sientes y de si sienten también. No es fácil amar, no es fácil aceptar que cada uno ama a su manera y, mucho menos, verlo desde esa perspectiva cuando no entiendes los sentimientos de la persona que tienes al lado.

Cuando eliges hacer un lazo entre tu vacío y el de la otra persona, te diriges consciente hacia un lago amargo lleno de distintos finales, imprevisibles y caóticos cada uno de ellos. Es peor que un puto café de suburbio, amargo y aguado. Puedes estar agonizando y seguir intentándolo, puedes estar lleno de felicidad y sentir que nunca es suficiente, pero no deseas nada más que esa felicidad dosificada.

Se trata de la prioridad que tú desees darle y de cómo afrontes las prioridades de la otra persona. Cada uno tiene su propia vida, su mundo, su libertad, su maldita burbuja independiente y aislada del universo. Depende no sólo de tus sueños, sino de los de la otra persona también. Y así, siempre. Así eternamente, con todo lo que desees plantearte. El amor es una cosa recíproca, pero muy personal al mismo tiempo.

No puedes obligar a nadie a amarte, pero tampoco nadie puede obligarte a no amar.

Y yo, yo elijo quererte ¿y tú?

Què hi fem, aquí?

Penso que el món es regeix pel caos, un caos immens i absolut. Què puc dir? Tothom té la seva part negativa a la vida, tothom té problemes i això està ben clar, algun racó del teu món sempre queda brut per més que t'hi deixis la pell en que aquella obscuritat sigui un troçet més de llum. Tothom és diferent, cadascú és un univers distint a l'altre, per molt que el que veiem tots sigui el mateix mai serà interpretat de la mateixa forma. Tot és relatiu, tot balla constantment sense basar-se en cap mena de norma o llei. 

Per això em vinc a referir que, tant se val tot el que s'amaga rere meu. Tant se val d'on venim i on anem, tan se val qui sóc com a aparença física. El que importa és qui som com a persones, amb tot allò que portem dintre, amb tot allò que ens fa ser qui som... Es tracta de ser, no de fer ni tindre.

Al cap i a la fi només ens queda pensar, sentir i actuar, i és precisament aquí on entra el caos. El món no ho pot entendre ningú, pots viure com vulguis i agafar-te a qualsevol teoria estúpida que trobis mitjanament raonable, però, realment, és tot incert, tot suposat, vivim sobre un munt de núvols.

No hi ha res aquí. Així, arribo al caos. Els nostres mons s'empenten els uns als altres, caos contra caos. Supervivència? Cada cosa gira per on vol, degut a què? No ho sé ni ho sabre mai. I és per això que no se sortir del meu món, es més fàcil posar-hi barreres i obrir alguna finestreta quan realment et sents segura. És per això que ballo per aquí i per allà, que sóc i no sóc... 


Ah... Qui som? Com ho fem? Com enllacem el nostre caos amb el caos d'allà fora? Què pensar de tot, de tothom, del món sencer? Què hi fem aquí?

Tan sols tu.

I se'm trenca l'ànima, se'm cau a terra i, si tu no hi ets amb mi, sóc incapaç de recollir la meva vida esmicolada. Sóc incapaç de ser qui sóc, de lluitar per tirar endavant. El cel no té colors, la llum s'apaga a cada instant i no m'importa, no m'importa si l'única llum ets tu perquè és l'única que vull veure. No m'importa gens que el món esclati en mil si sóc amb tu fins al final.

I ho sento, sento amb tot el meu cor si algun cop t'he fet mal. Sento ser tan idiota, tan victimista i freda, sento que potser pensis que sóc una persona sense cap ni peus, sense idees ni personalitat. No saps fins a quin punt m'arriba a fer mal si tu estàs trist, i més si jo en sóc la raó. No hi ha res a l'univers sencer que em pugui foradar més el cor que el teu dolor.

No vull estimar a ningú més que a tu, no vull sentir un t'estimo de cap persona més. Tu, i només tu ets la meva única raó per viure. I ho intento, intento ser lo millor del teu món, intento cosir totes les ferides i aprendre dels errors. Intento ser forta, ser valenta i decidida per tu, ser la persona en la qui més puguis confiar i així poder escoltar-te fins que arribi la matinada o la nit següent. Ser tot i ser res.

T'estimo, i això no és pas un sentiment del que tinguis que dubtar mai. Et necessito, no hi ha res més, no puc dir res més que això. Ho faria tot, ho donaria tot, la vida sencera, només perquè siguessis feliç un instant.

I potser aquestes paraules no signifiquen res o ho diuen tot, però és el que sento i, si encara no t'ho he demostrat, m'esforçaré fins deixar l'ànima perquè entenguis que ets tu la meva àncora i el meu timó, ets tu qui em guia, qui em manté viva i l'única persona capaç d'enfonsar-me fins al centre de l'infern.

Tan sols parla, tan sols guia'm, tan sols porta'm, tan sols digue'm com buscar-te, com trobar-te. Si tu volguessis creuaria el temps per estar amb tu abans de l'hora i per sempre. Tu ets la llum, tu ets el camí, tu ets la fi del meu destí. Sento el cor, el sento a dintre, sento algú dins meu que crida, diu que segueixi encara que em senti feble. Tant se val si d'un gra se'm fa una muntanya, tan se val el que hagi d'aguantar per tu, no m'importa que hagi de deixar la porta ben oberta, si es el que tu vols.